L'illa de Mallorca la travessen molts camins i senderons, utilitzats al llarg dels segles per comunicar els pobles entre si. Lluny de la multitud i de la fressa de les platges, aquests camins ens acosten a la Mallorca de la gent, a l'illa dels antics masos agrícoles i senyorials, i a la Mallorca dels jornalers, esforçats en cultivar la terra robada a la muntanya.
A la serra de Tramuntana, els pobles de Deià i Sóller quedaven units per l'antic camí de Castelló, l'única via possible de pas, abans que es construís l'actual carretera, a finals del segle passat.

Quan antigament els de Deià volien anar a Sóller, o a la inversa, no tenien més remei que prendre aquest camí de ferradura. Les someres o els ases, carregats d'olives o de garrofes feien via pel camí empedrat, els pagesos l'usaven per anar al poble o a la possessió, la finca, on hi havia la fadrina que festejaven. Tot això ens ho explica en Joan. Ell és de Bunyola, a l'altra banda de la muntanya, però coneix bé el Camí de Castelló. De cop s'atura. Curiosament deixem de passar calor.
L'aire que corre entre diferents coves es manté sempre a la mateixa temperatura i provoca aquest gran contrast: a l'estiu arriba ben fresc a l'exterior, i a l'hivern es nota més calent.
El de Castelló és doncs un camí viu. I no tant sols per aquestes sensacions, sinó també per la seva gent.
Diuen que a l'illa, en general, es guarda molt la intimitat de curiosos i tafaners. Però a Son Coll, n'Antonia ens rep de gust quan, simplement, li demanem per la vida dels seus. La possessió, ens explica, es dedicava a la ramaderia, a l'horta, i sobretot a les olives. I ens porta a la tafona d'oli, on, fins fa 30 anys, premsaven la collita. Primer la mola aixafava les olives. Després es posaven dins d'esportins, i cap a la premsa.
El primer oli, l'oli brut, que en deien, l'usaven per als llums i per fer sabó. L'altre era l'oli de cuina, que sovint canviaven al pla per viandes. D'això vivien. N'Antonia en té bons records, de la feina de tafoner i de la vida a pagès. Potser per aquesta raó en guarda eines i utensilis, i això que els dies de moldre eren els més durs de l'any, quan es dormia ben poc.
Son Mico i Can Prohom en tenen molta, d'història. De fet, l'antiga alqueria era punt de pas obligat.

Encara avui les cases conserven detalls curiosos pensats pels qui anaven amb cavalleria: l'escolcador, per pujar còmodament dalt de l'animal, i les baldes, les més baixes pels qui anaven a peu, i la més alta pel qui arribava al portal a cavall.
Afortunadament és una tècnica que sembla que s'ha de conservar gràcies a l'escola de margers de Sóller, que en molts punts del sender han reconstruït parets i contraforts i llindes de finques que havien caigut.
Aquí es lluita ara per no perdre aquestes tradicions. Però també per recuperar l'obertura de molts camins. En part depèn de la bona voluntat dels amos de les finques però, com diu en Joan, l'excursionista també hi ha de posar el seu gra de sorra: respectant les propietats dels altres es faran mereixedors del dret de pas.