Un barret de clergue i una calavera. I una inscripció: "Jo era com tu i tu seràs com jo". Una mica tètric, de fet, però ben real. És la làpida mortuòria d'un capellà, transformada ara en un pilar de l'entrada del cementiri de Sant Pau Vell. Ja fa molts anys que en Josep Agustí corre per aquestes muntanyes i se sap de memòria aquestes curiositats que solen passar desapercebudes per qui trepitja el terreny per primer cop.

Des de Sant Pau de Segúries comencem una ruta, però, que l'han feta centenars de persones. Això sí, en els últims dos mil.lennis, des que la van construir els romans per connectar els Pirineus amb l'Empordà. Curiosament, avui està força concorreguda. Ens hi trobem un arqueòleg, conegut d'en Josep. Va participar, fa 5 anys, en la recuperació de la calçada i, ara, amb d'altres companys, es dedica a fer rutes guiades per la via. Ja que hi som posats, comencem junts el camí, i aprofitem perquè el Cesc ens n'expliqui més coses.
La Via del Capsacosta és l'únic tram que s'ha conservat de tota la calçada. Ha funcionat fins fa ben pocs anys, almenys, com a pas ramader. En alguns punts,sobre les grans lloses, encara s'hi poden veure les marques dels carros que la van fer servir.

I és que, tot i ser una via secundària, la calçada devia ser prou important, perquè els seus constructors s'hi van mirar força. Els materials els van treure de la mateixa muntanya. Encara avui es conserven les llargues fileres de pedres que en delimiten el recorregut. També nombrosos pilons guarda-rodes, que evitaven que els carros poguessin caure pels marges, i els murs de contenció per assentar la via. Déu n'hi do amb els romans, que van ser capaços de travessar totes aquestes muntanyes!! I sense cap dels túnels moderns!! Fins i tot, bona part de la via va ser capaç de suportar els terratrèmols que cap al 1.400 van afectar la Garrotxa. Sembla que amenaça pluja, coses que passen, així que ens haurem d'afanyar. Ens arribem fins als Hostalets del Capsacosta. Llàstima que no en quedi pràcticament res de l'antic hostal, ni de la ferreria. Ens haurien anat prou bé per no mullar-nos!! Devia ser el mateix que pensaven traginers i bèsties quanels sorprenia el mal temps. Ara bé, gràcies a les quatre gotes que han caigut, l'olor del bosc ens arriba més intensa. I, prop de l'hostal, ens trobem qui pensa el mateix. "I amb aquest vas d'aigua se soluciona el mal de ventre, el de queixal, les infeccions d'ulls..." No és d'estranyar, doncs, que la Nila i la Quimeta arrepleguin uns quants sacs de farigola, vaja, per a tot l'any. En passar pel davant de Sant Salvador de Bianya fa estona que en Josep no ens n'explica cap de les seves. I ja ens estranya!! Però aviat ens aturem davant d'un oratori, precisament, dedicat al seu Sant. No tot a la ruta són precisament històries de romans!! Se'ns acaba la ruta. Els arqueòlegs se'n tornen cap als Hostalets i nosaltres cap al final de la calçada. I, mentre, se'ns acut que, si els romans es van aprofitar dels recursos naturals, nosaltres també, encara que només els haguem fet servir pel plaer d'observar-los.