Segur que molts de vostès han passat alguna vegada per l'estret de Collegats si s'han desplaçat al Pallars Sobirà o a la Vall d'Aran. Potser, fins i tot, hi han practicat algun esport d'aventura o, simplement, s'han aturat al costat de la carretera per observar les seves impressionants parets. Però, l'han fet mai caminant? Avui, Griselda Guiteras s'ha apuntat a una excursió organitzada pel grup cultural Lo Vent de Port, del Baix Pallars, i el grup naturalista Lo Pi Negre. Amb un grup de nois i noies del poble de Gerri de la Sal i de Sort, ens descobrirà què amaga aquest estret. Entre altres coses, llegendes fantàstiques del Pirineu.

Som a l'entrada de l'estret de Collegats. Avui travessarem el congost fins a arribar al monestir de Sant Pere de les Maleses. Ens diuen que és un espai natural protegit i que ens haurem de fixar en moltes coses.
I, d'entrada, ja trobem una de les joies d'aquest estret: l'Argenteria. A l'hivern, l'aigua es converteix en un cascada de gel que cau sobre aquest mantell de travertí, de pedra tosca. Amb el sol brilla com l'argent, i d'aquí el seu nom. La resta de l'any és coberta de falgueres i herba, i s'alça als peus del congost com un gran monument a la natura.
Pugem a mitja alçada de l'estret, i, a partir d'aquí, Collegats canvia. La carretera deixa de fer soroll. El so del riu també s'apaga. Només sentim una lleugera brisa i un seguit de gralls que ens fan aixecar el cap.
Ni tan sols necessitem prismàtics. A primera hora del matí, els voltors aprofiten la bona temperatura per sobrevolar el congost. I es converteixen en tot un espectacle per als que no estan acostumats a veure la natura de tan a prop.
Expliquen que, a Collegats, n'hi havia viscut un altre, d'animal espectacular. Encara que no era, ni molt menys, tan inofensiu com els voltors. Un enorme serpent s'amagava en aquesta cova i es menjava tots els animals de càrrega que passaven pel camí. Els que el van veure, no ho van poder explicar mai, fins que algú va trobar la solució per combatre'l.
I, ara, la pregunta: la marca que hi ha al sostre, és o no és la carcanada de la serp morta? Cal malfiar-se de les llegendes del Pirineu? Per si de cas, decidim tornar al camí, no sigui que el serpent tingués descendència.
Al barranc de Sant Pere, tres noies madrilenyes es preparen per estrenar-se en el descens de barrancs. I estan molt atentes al que els diu la seva monitora, la Judith. Cal ajustar-se bé el vestit de neoprè i els arnesos i, sobretot, posar-se el casc. Arriba la primera remullada. Ens comencen a fer dentetes. Després, els consells finals per anar ben segur: passar per on passa l'aigua, flexionar les cames a cada caiguda i seguir sempre els passos de la guia.
Vaja, gràcies, quin consol. Segur que més d'un de nosaltres s'hi apuntaria ara mateix, a fer barranquisme, o no, sobretot després de veure com comença la seva excursió.
Ara, que, de recursos, tampoc ens en falten. L'aigua ha d'estar fresca. Està fresquíssima, tan bona, que ens vénen temptacions, molt males temptacions.
Després de la remullada, tothom ja està més content i amb ganes d'arribar al monestir de Sant Pere de les Maleses. Construït sota una bauma, ara ens sembla un lloc inòspit i perdut, però la Marta ens recorda que hem estat caminant per l'antic sender, molt usat abans pels que anaven de la muntanya a Gerri de la Sal.
Sembla que els monjos també oferien allotjament als viatgers. Ara bé, comenten les males llengües que robaven els més rics i els feien desaparèixer. I de qui era culpa? Del serpent, és clar. Com dèiem, tot és qüestió de creure en llegendes.