A tocar dels Pirineus i banyat pel Mediterrani, el Massís del Montgrí ha estat sempre terra de pas i de conquesta, una talaia sobre l'Empordà des d'on s'han planificat les lluites entre senyors, la defensa als atacs pirates i les estratègies contra les incursions franceses. Però, pel Montgrí i el Baix Ter, també hi ha circulat gent de pau: els primers europeus que es van establir a la zona, els comerciants grecs i romans..., i ara, els excursionistes.
Perquè, amb tants camins i corriols, no és estrany que les rutes per fer a la zona siguin gairebé inacabables. Des de Torroella de Montgrí se'ns en ofereixen moltes, fins a onze itineraris marcats per fer a peu. La nostra guia, Griselda Guiteras, ha decidit fer-ne una mescla, una excursió seguint un dels senders locals i el Gran Recorregut de la Costa, el GR-92, per conèixer les diverses facetes que té el massís.

Un camí "savi" ens marca avui l'inici de l'excursió. De tots els senders que, des de Torroella, porten al castell del Montgrí, aquest és el que fa més giragonses, però també el més suau, el que fa la pujada més agradable.
Per alguna cosa en diuen "savi"! Encara que no evita que arribem força acalorats.
De fet, ja el van construir perquè al Comte d'Empúries li quedés ben clar qui manava al Baix Ter i no se li ocorregués competir amb el governador reial de Torroella, quan s'enfrontaven a finals de segle XIII. Imposava, això sí, com imposa ara, perquè vigila gairebé tot l'Empordà. Però no es va fer servir. En aquells temps tot va ser guardar les aparences.
Les emocions fortes, doncs, es vivien a la plana, però el castell, sense acabar, es va convertir en el guaita de tot el Massís, dels pobles, de la costa... I en una fita per a qualsevol que vol orientar-se a l'Empordà.
És, doncs, un castell amb caràcter, encara que al Montgrí sembla que tot plegat tingui una curiosa personalitat. Ens n'adonem en arribar a l'ermita de Santa Caterina, just sota el castell.
Fa 20 anys que en Xavier hi puja sovint, a Santa Caterina, des que en va ser nomenat administrador per l'Ajuntament. I és que l'ermita és municipal. Han estat els veïns de Torroella els que sempre se n'han fet càrrec. Avui, en Xavier endreça una mica el temple. Ell i els altres administradors procuren per la seva conservació, l'obren cada diumenge i, al novembre, organitzen l'aplec de Santa Caterina.
Segurament per això li van buscar un racó tranquil i privilegiat al mig del Montgrí, per dedicar-li una ermita menuda, però bonica i fresca. Deixem el massís; la ruta ens ha de portar cap al mar. Fa 100 anys el paisatge no s'assemblava gens al d'ara. L'excursió hauria estat ben diferent, sobretot perquè no tindriem l'ombra d'aquests arbres.
Trepitgem, doncs, antigues dunes, grans extensions de sorra que feia avançar la tramuntana i que, a poc a poc, anaven cobrint la plana. Fins que les van aturar. Gràcies a un ambiciós projecte forestal, es van fixar les dunes plantant arbres i cobrint-les de vegetació. I la sorra va deixar de moure's.
Ens arribem a la casa on, fins als anys 70, els guardes van vigilar aquesta tranformació del paisatge tan pionera. No està pas tancada. Curiosament, a la casa, s'hi segueix innovant. En Narcís ens convida a entrar; estan acabant els últims de detalls per transformar-la en un refugi adaptat per a persones amb minusvalideses.
El Narcís està ben orgullós del refugi. Té l'equipament bàsic: dormitoris, serveis, cuina i una gran sala, per passar unes vacances com a casa, encara que el millor, ens diu, és l'era, des d'on hi ha una esplèndida vista sobre el mar.
El mar, precisament, ens complica el final d'aquesta excursió. Difícil és triar la cala més bonica per acabar la ruta. Tant se val. Qualsevol racó, sota els penya-segats, fa justícia a la Costa Brava, i Cala Pedrosa és només un exemple d'aquesta terra, de caràcter fort, però càlid, com el Mediterrani.