En les excursions que hem fet durant tot aquest mes sempre hem fet servir mapes de la zona. En la majoria d'ocasions hi ha una bona cartografia dels llocs que hem visitat, però hi ha hagut altres cops que els mapes els han fet la gent que ens ha acompanyat. I és que són els excursionistes de cada comarca els que més coneixen el territori.
Avui els presentem un exemple molt concret d'aquest esforç per conservar camins, senyalitzacions i topònims.
La Serralada del Montsià és una zona molt poc coneguda i, fins ara, la cartografia que hi havia era mínima i poc exacta. D'aquí a uns mesos, això canviarà. Un grup d'excursionistes de Sant Carles de la Ràpita, juntament amb el Patronat d'Acció Cultural de l'ajuntament, estan enllestint un mapa de la serra, després d'un treball intens de recuperació de senders i noms propis d'aquesta muntanya. Ells acompanyen Griselda Guiteras a la descoberta d'aquesta serra, un mirador immillorable sobre el delta de l'Ebre.

A vegades passa. Hi ha llocs poc freqüentats, on els senders desapareixen i s'obliden els topònims tradicionals. I no hi ha una bona cartografia. És el cas de la serralada del Montsià. Bé, ho era, fins ara, perquè, afortunadament, hi ha gent de la terra que hi busca solució.
La Paquita, en Cristòbal i en Joan formen part d'un grup de Sant Carles de la Ràpita que s'ha caminat tota la serralada, buscant els antics camins i preguntant als més vells sobre els noms de cada lloc. Fruit d'aquest intens treball, aviat sortirà a la llum un mapa de la zona, un document on es conservaran les vivències de la serra. Tenim, doncs, avui, els millors guies.
La font del Burgar era la més concorreguda de la serra. Hi paraven els carboners, els pagesos que pujaven al tros, els qui recollien paumes, els dels forns de calç i, sobretot, els ramats. Tot el barranc del Burgar era lligallo, una terra comunal on hi passaven els animals. I és per això que aquí encara es conserven aquestes enormes carrasques, que van sobreviure la tala de boscos que hi va haver durant la postguerra.
Aquesta era una serra viva fins la brutal gelada que el 1956 hi va haver al Mediterrani. Aleshores, els pagesos la van abandonar, i van vendre tot el que podien, com la fusta, per poder comprar terres a la plana.
Fa tristesa veure Mata-Redona completament enrunat. Tampoc va poder evitar la crisi, tot i ser el mas més gran del massís. Tenia de tot: una gran vivenda, corrals, graners, forn de pa, feixes amb arbres fruiters...
La serralada, però, no està sola del tot. A l'hivern hi pastura un ramat de bous, protagonistes de les festes de la comarca, i durant tot l'any rep la visita d'escaladors, espeleòlegs i, sobretot, excursionistes. La raó principal: "La Foradada", un enorme pont natural de pedra, talaia d'excepció sobre el delta de l'Ebre.
Els de La Ràpita presumeixen, i amb raó, de "La Foradada". No hi ha cap altre lloc des d'on es vegi tant bé Sant Carles, la Punta de la Banya, la Badia dels Alfacs, el riu Ebre... tot el Delta és als nostres peus, perfectament retallat.
Més que la pujada, és el paisatge el que ens deixa sense alè.

I és que en aquest cim, en realitat, "El Molló dels Tres Termes", el francès Pierre Méchain hi situà un dels seus punts de treball en fer el mesurament del meridià de París. El vèrtex del Montsià va ser un dels importants en la llarga cadena que unia Dunquerke amb Mallorca.
És només una de les múltiples vivències amb què ens sorprèn aquesta serra, que d'un bon principi ens semblava aspre i inhòspita. Un judici ben erroni, perquè sempre ens oferirà nous detalls per descobrir, fins i tot als que millor se la coneixen.
Un consell important a tenir en compte pels qui no es vulguin perdre detall del nostre país.