Andorra és un país amb una infinitat de possibilitats per a l'excursionista, no només per als amants de l'alta muntanya, sinó també per a aquells que volen fer una ruta més tranquil.la, tot coneixent la cultura, la història i les tradicions de la zona.
Des de fa dos anys, l'entitat Iniciatives Turístiques d'Ordino treballa en l'ambiciós projecte de programar rutes per a tots els gustos, inquietuds i nivells, amb l'únic objectiu que, a part de caminar, l'excursionista conegui més a fons el patrimoni de la vall, com el romànic, els oficis antics, la vida de la pagesia...
El Camí Ral d'Ordino és una mescla de tot plegat, una ruta molt assequible i agradable per acostar-se a la vida de la vall d'Ordino. Griselda Guiteras l'ha feta, en companyia de Jordi Pasques, soci del Club Pirinenc Andorrà, i amb els consells de l'entitat turística.

A mig matí sortim d'Ordino. Fins al poble de Sornàs, l'antic camí ral s'ha perdut a causa de la carretera, però, més endavant, el camí reapareix enmig de camps de conreu i de pastures. Lluny del soroll dels cotxes, es converteix en un pacífic sender.
Abans, aquests animals se'n feien un fart, de passar pel camí ral. Baixaven la fusta de la muntanya, transportaven mercaderies, anaven a les pastures... Era un camí molt concorregut que encara avui utilitza força gent per passejar i arribar-se fins alguns camps.
A prop de Sornàs ens trobem Josep Font, de Cal Margarit. Porta el cistell força ple.
Amb les carreroles, els sarros i algun coscó que també ha collit, en Margarit ja pot fer avui un bon dinar. Als seus 91 anys, aquest home no deixa d'anar a muntanya, gairebé cada dia, per omplir el seu rebost de bolets, verdures i herbes de remei.
Aquí tothom coneix en Margarit. És una d'aquelles persones respectades per la seva bonhomia i per la saviesa que aporta tota una vida trepitjant aquesta vall.
En Margarit sap del bestiar, del bosc, de l'horta. Per cert, serà un bon any pel tabac, ens assegura, abans d'anar-se'n cap a casa. Les pluges han deixat bona saó als camps.
La Valira de Ponent baixa amb força. Al poble de la Cortinada, una part de l'aigua es desvia cap a la serradora de Can Pal. El mas, una de les cases més antigues de les valls d'Andorra, era gran i pròsper. Just al davant de l'església romànica de Sant Martí hi van instal.lar la borda on tallaven la fusta. Avui, encara es pot veure funcionar com abans.

Des de dins de la borda, només s'ha d'obrir la porta del canal, l'engranatge es posa en marxa i la serra comença a tallar.
L'elaboració de la fusta era molt important a les valls. Els mascles arrossegaven els troncs fins a la borda, on la serra els convertia en bigues, taulons i peces per fer mobles. En Pascal, guia de la zona, ens ensenya com es feia aquesta feina.
Precisament, a prop de la serradora, a tocar del camí ral, hi ha la mola de Can Solé. Els pagesos hi portaven el seu gra i, amb paciència, la pedra l'anava esmicolant.
Anant cap a Llorts, el camí ral es torna, en ocasions, més pedregós. De fet, abans era tot empedrat per evitar que s'enfangués. També es torna més plàcid, es fon amb la vall. I tenim temps de respirar calma i frescor, de fixar-nos en detalls curiosos, com aquestes vetes de ferro que desprenen una forta olor de rovell. Potser anirem a veure les mines que hi ha més amunt. Potser. Avui ja hem vist força coses, però no tenim gens de pressa per continuar descobrint aquesta vall.