A pocs quilòmetres de Castelló de la Plana hi ha la serra d'Espadà, que va ser declarada Parc Natural ara fa pocs mesos. És un muntanya rica en alzina surera. De fet, és l'única zona del País Valencià on encara es treu un rendiment d'aquests arbres.
Per tal de promocionar els valors naturals, la conservació i també el senderisme, fa uns vuit anys es va crear la Societat d'Amics de la Serra d'Espadà. Avui, tres de les seves sòcies fan d'amfitriones de la Griselda Guiteras..

Ja fa estona que Aín s'ha despertat. Els pagesos són al camp i les mestresses surten de casa per anar a buscar el pa. La nostra excursió comença en aquest petit poble de la Plana Baixa, ple de color, on el blau i el verd dels brancals de portes i finestres contrasten amb la calç de les parets, protectora del sol.
És el poble de la mare de la Carme, en plena Serra d'Espadà. Des de petita que hi ha fet un munt d'excursions. Prenem el camí que va d'Aín al mas de Mosquera.
Aquest sender, diu, és ple d'història familiar.
Pujant pel Barranc del Jonqueret, més que fixar-nos amb els joncs que li donen nom, ens sorprenen les enormes alzines sureres que hi ha a banda i banda del sender. La Serra és rica en aquests arbres que, des de fa dècades, proporcionen un dels millors suros del país.
Vora el camí, els Rochera d'Eslida, pare i fill, van acumulant escorces. La feina es fa de pressa, però amb molt de compte de no fer malbé la camisa de l'arbre, que assegura la regeneració del suro. Aquest ofici no té gaire més secrets que ser hàbil amb la destral.
L'estiu és època de recollida, quan la saba es desperta i flueix per tot l'arbre. Si les pluges hi han ajudat, la temporada s'allargarà fins a mitjans de setembre.

De suro només en treuen el necessari, perquè l'alzina es pugui recuperar fàcilment i la nova collita sigui de qualitat. Una collita que no estarà llesta fins d'aquí 14 o 15 anys. Per recordar la data de la última extracció, l'Antonio marca l'arbre.
Deixem enrera el bosc de sureres. El sender ens allunya de la vall. Només alguna barraca de pastor ens recorda una certa activitat, però cada vegada es fa més gran la sensació de solitud, enmig de la serra.
Ens apressem, doncs, a pujar cap a Penya Blanca, des d'on la serra sembla més immensa, encara. Espadà va ser terra morisca. De fet, va ser l'amagatall dels darrers grups de moriscos quan, perseguits al segle 16, van trobar refugi en aquestes valls, aleshores míseres i oblidades.
Ja som a una nova vall. Seguint el camí que feia l'avi de la Carme per anar a festejar hem arribat a la partida de Mosquera. La Carme, la Mara i la Mònica són entusiastes d'aquest lloc. Els sembla màgic, diuen, tan allunyat de tot arreu. És el moment de descansar per preparar la tornada.
Fins aquí arriba el suro que recullen els treballadors dels boscos d'Espadà. Algunes peces les acaben de bullir i desprenen un fort aroma de fusta.
Cada peça s'anirà convertint en un munt de taps que serviran per conservar-ne un altre d'aroma, la dels millors vins i caves d'arreu, que estaran ben guardats per l'essència d'Espadà.