La Serra de Cardó, entre la Ribera d'Ebre i el Baix Ebre, és un lloc força desconegut, tot i que és d'on surt l'aigua que porta el mateix nom. Com que des de sempre ha estat una zona de difícil accés, no es va habitar fins al segle XVII, quan uns carmelites hi van fundar un monestir. Aquests frares, que també van construir onze ermites, van abandonar la vall en ser perseguits durant les guerres carlines, i no va ser fins a finals del segle passat que la zona va reviure amb la transformació de l'antic monestir en balneari. Ara, el balneari està tancat, i només s'acosten per allà els excursionistes. La nostra guia, Griselda Guiteras, ens proposa una ruta en companyia d'uns quants membres del Centre Excursionista Serres del Mestral, de l'Hospitalet de l'Infant-Vandellòs.

Avui farà calor. Val la pena, doncs, prendre algunes precaucions perquè el sol no ens cremi. Hem quedat a la plaça de l'antic balneari de Cardó per poder visitar la capella, que s'ha restaurat fa poc. No som els únics. Ens hi trobem la Carme Salaet. Viu a Rasquera i de tant en tant li agrada pujar a Cardó perquè li porta molts records... de quan hi treballava. A la capella, diu, tot està igual: els llums, els confessionaris, el retaule. Tot igual, és clar, però sense l'esplendor d'abans.
La Carme recorda l'esplèndida festa del client, l'aigua que guaria qualsevol mal, els primers cotxes que van pujar a Cardó... i el sou que cobrava: 1 pesseta al dia, amb algunes propines, és clar. Els records de la Carme ens fan una mica més vius al balneari.

En deixar-lo enrere, però, la calma que trobem a la vall ens transporta, més aviat, tres segles enrere, quan per aquí només es movien alguns pagesos i els frares carmelites que s'estaven al monestir o en alguna de les seves onze ermites. De fet devien estar ben tranquils a qualsevol punt de l'anomenat "desert de Cardó", ja que l'accés a la vall era força difícil, perquè queda tancada entre muntanyes. Nosaltres en sortim per l'antic camí de Tivenys i agafem un sender que ens portarà fins al punt més alt de la serra. Per cert que els frares en deien desert per l'aïllament, però no pas per l'aspecte, perquè travessem un dels boscos autòctons més espessos de Tarragona.
En poca estona arribem a la Creu de Santos, gairebé a la ratlla dels mil metres. comentari vista Jordana Si ara tornessim cap a la vall ja ens donaríem ben bé per satisfets. Però seguim la ruta per seguir coneixent el massís. Ara bé, hi ha ocasions, com aquesta, que val la pena anar acompanyats per excursionistes locals.
L'incendi del 1995 ha fet perdre força camins. El sender està senyalitzat amb fites, però pot despistar. Per sort, els caminaires del centre Serres del Mestral se'l coneixen bé. A més, anar amb ells té altres avantatges.
A la font del Teix encara es poden contemplar uns enormes arbres, que ens proporcionen una bona ombra. Afortunadament es van salvar de l'incendi. Ens falta un últim esforç, travessar el Portell de Cosp, i arribem altre cop a la vall de Cardó. Algú comenta que els frares debien fer una bona ratafia amb el munt d'herbes aromàtiques que hi ha a l'entorn de les ermites. Tot plegat, una vida ben saludable.
En acabar l'excursió tenim un bon motiu per aturar-nos a Rasquera. Al poble encara hi ha qui treballa la pauma, la fulla de margalló. La Maria i la Teresa en van aprendre quan eren ben joves, i canviaven els cabassos i senatxos de recollir olives i ametlles per aliments. Ara és una artesania gairebé testimonial que els dóna més feina que beneficis. dones Rasquera A aquestes dues germanes, els satisfà poder treballar encara la pauma, perquè a Rasquera s'ha fet tota la vida i perquè no seran elles les que deixin perdre aquesta tradició.