Al tombant del segle XX, Barcelona va viure un moment d’una extraordinària expansió urbanística. Alguns dels més grans arquitectes del segle modelaven la ciutat. Gaudí en va ser el més il·lustre, però també hi van contribuir Puig i Cadafalch i Domènech i Montaner. Un dels arquitectes més originals i amb més geni creatiu d’aquesta època va ser Josep Maria Jujol.

En aquells principis del segle XX, l’Escola d’Arquitectura estava influenciada pel moviment modernista, que s’estenia llavors a tots els camps de la cultura. Aquest moviment català era una variant del moviment europeu Art and crafts, creat a Anglaterra pel filòsof John Ruskin i el pràctic William Morris.

Com a reacció a l’empobriment provocat per la industrialització dels modes de producció, aquest moviment cultural preconitzava un retorn als valors d’una època medieval imaginària, una Edat Mitjana preindustrial, en què l’artesà tindria un lloc preponderant en l’estructura social i en què els artistes-artesans podrien elaborar el seu art pel benestar de la majoria, una Edat Mitjana en què el port de Barcelona dominava el comerç mediterrani, juntament amb Venècia i Gènova. 

En guardem  el record d’un artista brillant però d’una gran modèstia, d’un artesà més que d’un enginyer arquitecte,  d’un escultor mestre del treball del ferro i de la fusta, d’un pintor, virtuós del color, d’una imaginació creadora sorprenent, d’un rei del reciclatge.